El rol de l’escola a la societat del consum i les noves tecnologies

Un article molt interessant per a reflexionar sobre el paper de l’escola davant les noves tecnologies i la societat del consum i l’individualisme és “El ego te lo patrocina Movistar“, de María González i Isidro Jiménez, de Consumehastamorir.

La principal tesi que es pot extraure d’este text és que les noves tecnologies de la societat de la informació porten a la individualització i a la pèrdua de les relacions humanes directes. Com diu Molina, “en esta era digital els individus porten una vida abstracta i informatitzada, en lloc de tindre experiències junts, queden enclaustrats per les noves tecnologies”. Els autors del text (González i Giménez) defensen la idea de que existeix una contradicció entre les característiques de la societat actual, on estem més interconnectats que mai, i les característiques de les persones que viuen en ella. Esta paradoxa, de la que ja parlava Castells, ens porta a “més connectivitat, més xarxa, més capacitat d’estar junts i també a més exclusió, més segmentació, més fragmentació”. Ens trobem a una societat on han proliferat els mitjans tecnològics i les relacions digitals, en detriment de les relacions del cara a cara, el que ha propiciat, a més, l’aïllament, la solitud, l’egoisme, la individualització i les personalitats banals. Com diuen els autors del text, “es busca la companyia a milers de quilòmetres a través del xat, però no s’és capaç de parlar a la cara a un familiar al que es vol”. Aquesta última idea de les personalitats banals també la ratifica la vinyeta que acompanya el text: tindre molta personalitat no equival a ser crític, tindre decisió pròpia o ser independent, sinó a tindre un bon cotxe, una ‘tia bona’ al costat i un mòbil d’última generació.

En tercer lloc, una altra tesi important del text, relacionada amb la primera, és que la societat de la informació duu intrínseca la idea del consumisme, un comportament que condueix a la superficialitat, a la passivitat, al conformisme, al fer el que la majoria fa, al deixar-se portar i no al fet de reflexionar i enfrontar-se als problemes. González i Giménez ho corroboren d’aquesta manera: “la idea d’individu en mans de les multinacionals del sobreconsum no és la de l’individu lliure, crític, raonable, sinó de l’individu que quan té un problema laboral va al psicòleg, no al sindicat”. Brune es fa també resó d’esta qüestió: “la ideologia del consum regeix la societat de la comunicació […]. Es converteix als ciutadans en públic (en públic que mira, no en assemblea que decideix)”. D’esta manera, es pot extraure una altra tesi implícita: l’abocament de les persones a una dependència i esclavitud a les noves tecnologies. Com diu Rincón, “tots creuen que la tecnologia ens salvarà, que una palm, un iPod, un cel·lular, un portàtil o un blog és tot el que necessitem per ser lliures. I el temps per a pensar, per a imaginar, eixe de la pausa que requereixen les idees?”. La llibertat que tenim a la societat de la informació, esta a la que fa referència Rincón en esta cita, es fa patent a la vinyeta del text: “Perquè eres lliure: obeeix”.

Crisi de valors

Vivim a una llibertat fictícia, on u no tria el que realment vol, sinó segueix les modes i comportaments de la majoria. En este sentit, i anant un poc més enllà, també s’extrau del text la tesi de la gran crisi de valors a la societat de la informació: ens trobem a una societat en la que primen els desigs i els capricis, on l’economia ha soterrat a la cultura, on la cultura és una mera mercaderia: “la cultura, com a valor espiritual […] està en vies d’extinció, destronada per la indústria, el consum i la mal anomenada cultura mediàtica” (Molina). L’èxit social es mesura amb béns materials, amb capital econòmic i no amb capital humà. Este èxit és un miratge que acaba per convertir-se en una frustració que no millora amb consumir més i no té altre final que la depressió. És a dir, ens trobem en que ho tenim tot, “sabem el que volem”, com diu la vinyeta, però, en canvi, no som feliços.

Així, què ha de fer l’escola per acabar amb esta crisi de valors? Com es pot aprofitar la dependència i proliferació de mitjans? Com es pot traure un benefici de les noves tecnologies? I els adolescents, quin paper juguen en esta societat de les relacions digitals? Quin rol té l’educació en el destronament de les personalitats banals en pro de les crítiques? Realment l’escola propicia les relacions socials en perjudici de l’individualisme? Amb estes preguntes també vull posar damunt la taula altres tesis pròpies que es poden aportar sobre este text i que vaig a desenvolupar a continuació.

La primera d’elles és que l’escola ha de saber aprofitar-se’n d’estes noves tecnologies per educar ciutadans crítics que no siguen pressa de les modes i del consum. Es pot, així, aprofitar eixa dependència i proliferació de mitjans, però fent-ne un ús responsable. Com explica Florentino, “partim de que la tecnologia és neutral, però no l’ús, i és en tot allò relacionat amb l’ús on l’educació en valors deu jugar el seu paper”. Florentino parla d’una educació en valors que siga capaç d’educar a ciutadans competents que puguen transformar la societat de la informació i de la diversitat en societat del coneixement i de la convivència. I és que esta és una altra de les tesis que es poden aportar sobre esta lectura: l’escola ha de saber potenciar la capacitat de distingir la informació trivial de la important, és a dir, “distingir el que és simple informació del que és coneixement” (Adell). Només d’eixa manera, l’educació podrà desbancar les personalitats banals per impulsar les crítiques.

La relació entre l’escola i l’entorn social

A la pregunta de si l’escola propicia les relacions socials, la resposta és clarament negativa, perquè, com diu Carbonell, “existeix un divorci quasi crònic entre l’escola i l’entorn social”, però la solució existeix. Els professors han d’incentivar les relacions humanes, la cooperació, el treball en equip dintre de l’aula, però també és important que rellancen les relacions amb l’entorn (amb la família, amb el barri), perquè nomes d’esta manera els joves de hui, que seran adults de demà, tindran una opció per canviar el seu comportament individualista creat per les noves tecnologies per un altre de caire social, on el més important serà relacionar-se amb els altres, enriquir-se, intel·lectualment i espiritual, amb la convivència i, per tant, valorar les coses que realment hi ha que valorar. Precisament, els adolescents que seran adults demà juguen un paper crucial en esta societat de la informació. Són els principals usuaris de les noves tecnologies, estan altament qualificats i alfabetitzats en estes, coneixen a la perfecció el funcionament dels mòbils d’última generació, utilitzen les xarxes socials, saben desenvolupar-se en Internet, i, en definitiva, són potents consumidors de TIC. L’escola no pot obviar esta situació i ha de saber aprofitar-se’n de manera positiva d’ella. Al text ‘El ego te lo patrocina Movistar’ s’explicita que els joves són addictes al telèfon mòbil, que són “els nous exponents de la mòbilmania”. Rincón és prou radical al respecte d’este tema: “el mòbil és l’instrument en el que hem de pensar sèriament perquè és la tecnologia que ha ajudat a fer revolucions socials, el que ha creat una nova forma d’escriptura, el que connecta societats desconnectades, el que permet fer coses que eren inversemblant fa molt poc”. Potser arribar a l’extrem de realitzar un examen amb el mòbil, com planteja este autor, està més prop de l’utopia que de la realitat, però sí és necessari que els professors integren tots els recursos de les noves tecnologies a l’aula, per exemple, amb la creació d’un blog on tots puguen participar des de l’aula. En la mesura, en el terme mig, en l’equilibri, està la millor solució. Es pot debatre a un blog si també es fa amb el mecànic que ha vingut a classe a explicar com es canvia una bugia.

En definitiva, citant a Rodríguez, “necessitem nous models educatius per donar resposta a una societat culturalment convulsa, per les característiques de les noves societats de la informació i els nous perfils dels estudiants als que ensenyem”. Per aconseguir-ho, com diu Guzmán, “esta escola que necessitem per al dia de demà deu estar integrada per professors preparats, amb coneixements psicopedagògics, d’idiomes i de tecnologies de la informació i la comunicació, per la qual cosa es necessita un gran esforç quant a formació inicial i actualització permanent del professorat”. Només l’educació està “a l’altura del problema”, com recalquen Lipovetsky i Serroy, de la industrialització i mercantilització de la cultura i de la pèrdua de valors, però primer ha de canviar el sistema educatiu, que ha de tindre en compte els canvis tecnològics, el ritme i els nous “valors” de la societat de la informació, per tal d’aconseguir que la crítica, la llibertat real, la independència ocupen el lloc de la banalitat i que l’aïllament es converteixca en relació.

Bibliografia:
ADELL, J. (2001): «Tendencias en educación en la sociedad de las tecnologías de la información», en Area Moreira, Manuel (coord.), Educar en la sociedad de la información, Editorial Descleé de Brouwer, Bilbao.
BRUNE, François (2000): «¿Consumir el mundo o transformarlo?», Le Monde Diplomatique, nº 54, abril.
CARBONELL, J. (2006), La aventura de innovar. Ed. Morata (Madrid).
CASTELLS, M, citat en TEDESCO, Juan Carlos (2007): «Las TIC en la Agenda de la Política Educativa», en Las TIC: del Aula a la Agenda Política, Siglo XXI Editores.
FLORENTINO, Basilito et álii (2005): «La sociedad de la información y la diversidad, contexto para repensar la educación en valores», en Monografías virtuales Ciudadanía, democracia y valores en sociedades plurales, nº 5, Mayo.
GUZMÁN, J. (2010): «La escuela de mañana», Revista de la confederación española de asociaciones de padres y madres de alumnos. Nº de noviembre y diciembre, 20-23.
LIPOVETSKY, G. i SERROY, J, citat en MOLINA, César Antonio (2010): «La cultura sin cultura», El País, 25-11-2010.
MIRALLES, Rafael (2010): “Entrevista a Omar Rincón: ‘El maestro ha de ser una especie de disc jockey que sepa mezclar los saberes’», Cuadernos de pedagogía. Nº 406. Noviembre.
MOLINA, César Antonio (2010): «La cultura sin cultura», El País, 25-11-2010.
RINCÓN, Omar (2005): «Comunicar entre lo techno y lo retro: activismo y estéticas en experimento», Signo y pensamiento, vol. XXIV, nº47, Pontificia Universidad Javeriana, Colombia, 41-53.
RODRÍGUEZ MARTÍNEZ, Carmen (2010): «Nuevas formas de conocimiento en la sociedad de la información», Revista de la confederación española de asociaciones de padres y madres de alumnos. Nº de abril, mayo y junio, 28-31.

Anuncios
Etiquetado , , , ,

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: