Últimament, tinc la sensació que tots els fronts que tinc oberts a l’àmbit acadèmic em condueixen  al mateix lloc. No sé si serà casualitat o serà que el tema en qüestió està adquirint la importància que li pertoca. Em referixc a una de les destreses bàsiques en el procés d’ensenyament- aprenentatge d’una llengua: l’expressió oral.

Ací pretenc reflexionar sobre la importància que ha de tindre l’expressió oral en l’evaluació de qualsevol assignatura, tant si és de ciències com si ho és de lletres. Tots els professors haurien d’evaluar l’aprenentatge dels seus alumnes no només per escrit, sinó també de forma oral. L’expressió oral, junt a la comprensió oral i l’expressió i comprensió escrita, són les quatre habilitats que formen part de la competència comunicativa que han d’adquirir els nostres alumnes, és a dir, els alumnes han de ser competents comunicativament i, per eixa raó, han de dominar la llengua escrita, però també l’oral.

Font: http://iescanpeixauet.xeill.net

D’esta manera, és necessari començar per les assignatures de llengua (castellà, valencià o anglés). Si a estes assignatures, en les que es treballa expressament la llengua, no s’incentiva l’expressió oral, com ho han de fer les altres? És essencial que els professors de llengua li donen la mateixa importància al fet d’evaluar un tema amb un examen escrit que si es fa amb una exposició oral. Per què no podem evaluar els alumnes amb una exposició que es preparen ells mateixos sobre algun tema de literatura, per exemple? Per què no poden convertir-se en docents i explicar la lliçó als seus companys? Ensenyant també s’aprèn, i molt. Per això, pense que hauria d’incentivar-se, molt més del que es fa a l’actualitat, el parlar correctament i el comunicar de manera eficaç a les classes de secundària.

Segurament, un professor de llengua evaluarà, a més dels continguts, qüestions de cohesió, coherència i adequació, i també es guiarà per criteris com la fluïdesa o la correcció. No obstant, un professor de biologia o de matemàtiques potser tindrà més en compte el contingut que els mecanismes lingüístics de l’exposició. Tant fa! La qüestió és parlar en públic, saber explicar i ser autocrític.

Per què un professor d’història no pot eixir-se’n del típic model d’examen de preguntes curtes o de desenvolupar per evaluar tot un trimestre? Per què no evaluar una exposició dels alumnes sobre la Revolució Francesa i les Revolucions Liberals i que això tinga una nota amb gran pes en l’evaluació? (o amb tot el pes, com el que tenen quasi sempre els exàmens escrits).

És normal que els alumnes tinguen por quan escolten la paraula oral. Però alguna vegada ha de ser la primera i com més prompte, millor. Per contra, arribaran a la universitat amb por escènica i inseguretat i desprès els costarà molt més habituar-se a la situació.

En definitiva, ja no val que un professor en els últims minuts de classe, i perquè els alumnes estan cansats, propose fer un debat. L’oralitat s’ha de treballar de la mateixa manera que es treballa l’escrit: amb serietat, donant-li el mateix pes i amb uns criteris d’evaluació rigorosos, objectius i clars des del principi. Per això, existeixen les rúbriques d’evaluació. Esta pàgina de la Universitat Politècnica de Catalunya, que he descobert gràcies a una professora, conté gran quantitat de recursos per millorar en comunicació oral i, sobretot, als docents els aporta informació sobre com evaluar-la.